Intranet
escaen
es / ca / en /
27 ABRIL: NOVA JORNADA PORTES OBERTES
Formació / Màster Universitari / Plans docents

Cinema i avantguarda (Màster Universitari en Estudis de Cinema i Cultures Visuals)

Objetius Metodologia Enfocament d'estudis Continguts Avaluació Bibliografia Torna a la pàgina del Màster
Dades bàsiques
Assignatura: Cinema i avantguarda
Curs: Primer
Semestre: 1
Modalitat: Optativa
Professor: Andrés Duque

Objetius

Oferir a l’alumne/a nocions sobre el cinema que es desenvolupa al marge de la indústria i de la narratives convencionals tenint en compte consideracions històriques, tecnològiques i estètiques.

Iniciar a l’alumne/as en l’experimentació a través de diferents exercicis de reconeixement d’identitat artística i la realització d’un exercici audiovisual on es decideix una lògica o sentit de l’ordre concorde al que desitgen proposar.

Metodologia

Aquesta assignatura proposa una història “no-oficial” del cinema de l’experimentació, al marge de la indústria i articulat amb altres arts que avalin la seva vigència. El terme avantguarda és útil per a aquesta assignatura perquè és inalterable (no existeix la post-avantguarda) i també perquè es refereix a qualsevol obra experimental o innovadora en qualsevol moment donat i en qualsevol circumstància pel que fa a l’art, la cultura i la política. Dins d’aquest marc puc relacionar molts aspectes interessants sobre el cinema i les arts.

Però com assemblar a tantes obres i autors d’avantguarda des dels orígens del cinema fins al present? La resposta pot ser simple si l’assumim com una derrota, però també com un punt de partida que ens permet traçar una línia de temps on traçar una forma diferent d’entendre el cinema o de transmetre amor pel cinema. Una cosa comparable a Histoire(s) du Cinèma de Jean-Luc Godard, els textos d’Alexander Kluge i les seves Històries del Cinema o The Story of Film: An Odyssey de Mark Cousins.

Allò “experimental” és un criteri qüestionat en aquesta assignatura. Com deia Jacques Brunius: “Tot allò que se surt de la rutina en una filmació pot ser considerat experimental”. En aquesta assignatura no es pretén definir o categoritzar el cinema experimental, com un gènere o grup o moviment (encara que és cert que ho utilitzem de manera casual per a referir-nos a una mena de cinema). L’important és subratllar que l’experimental és una decisió o una estratègia per a exercir la llibertat. L’experimentació serà el gest fílmic que trobarem en totes les obres que estudiarem.

Enfocament d'estudis

Estètic, moviments artístics com el surrealisme, el dadaisme, el situacionismo, fluxus, etc.

Polític, l’anticipació i acompanyament de lluites polítiques al llarg del S. XX i el present.

Teòric, Corrents de pensament com l’estructuralisme, el feminisme, la teoria queer.

Cultural, moviments generacionals com el beatnik, el hippismo, el punk, el DIY, etc.

Tecnològic, la història del cinema és la història de la seva tecnologia i en aquest sentit els avanços en aquest camp han transformat la forma en què produïm i consumim imatges des de l’analògic fins al digital. Entendre la tecnologia en funció de l’artista i no el contrari.

Continguts

  • Realisme Vs il·lusionisme
    • (Re)definicions del cinema al llarg del S. XX. Què és la realitat i com s’ha representat? Què és l’il·lusori? El poder deleuzià de “la falsedat” com a part de la seva naturalesa. Les primeres pulsacions i experiments: joguines pre-cinematogràfics, experiments científics, l’estudi del moviment (Edward Muybridge), experiments amb la llum, i el cos. La posada en escena i la posada en situació. Els Germans Lumière i George Méliès com a paradigma de la doble naturalesa del cinema.
  • Cronologia del cinema d’avantguarda
    • Els pioners del cinema no sabien que eren cineastes però sí que sabien que experimentaven. Amb aquesta afirmació em permeto incloure a aquests primers transgressors de les imatges, als somiadors i als furgador de les càmeres com Etienne Jules Marey, James Williamson, G.W. Blitzer, George Albert Smith, Jean Painlevé i cineastes amateurs per a arribar a les avantguardes en la dècada dels vint, quan el cinema es converteix en un mitjà per a l’art (Surrealisme, Dadaisme, Cubisme, etc). La seva conseqüència més directa l’observem a la “Escola Impressionista” amb autors imprescindibles com Germaine Dulac, Jean Epstein, Marcel L’Herbier, Dimitry Kirssanoff i tants altres. També estudiarem casos perifèrics i/o aïllats com la influència de la Bauhaus al cinema, i pel·lícules avantguardistes en contextos atípics per a aquest cinema d’avantguarda com Limite de Mario Peixoto (el Brasil,1930) i Una pàgina de bogeria de Teinosuke Kinugasa (el Japó, 1926). Parlarem del “Realisme Poètic” dels cineastes amateurs estatunidencs i, per descomptat, del cinema soviètic, travessat per la instrumentalització ideològica i la innovació teòrica.
  • This Is (Not) Entertainment
    • Si bé el terme “cinema d’avantguarda” té una durada determinada (1920-1930) va tenir un fort impacte en les següents generacions de cineastes que es van posicionar en contra d’una creixent estandardització del cinema. Si bé molts d’ells no van treballar adscrits a cap moviment col·lectiu, alguns teòrics tendeixen a relacionar autors com Maya Deren, Kenneth Anger i Curtis Harrington amb l’etiqueta del “Cinema del Psico-drama”. També parlarem de l’escola objetivista, amb autors com Hans Richter i Vikking Eggeling, i la seva posterior reformulació com a escola no-objetivista, amb cineastes com Oskar Fischinger, els Germans Whitney i Douglas Crockwell. És també el context indicat per a estudiar les aportacions a les avantguardes de l’Escola de Grierson (el Regne Unit) perquè seran reformulats pel propi Grierson dues dècades més endavant quan assumeixi la direcció de la National Film Board de Canada. Finalment, estudiarem com Hollywood i el cinema d’avantguarda han mantingut sempre una relació simbiòtica o almenys de reconeixement. En la dècada dels 40’s ocorren alguns atípics d’experimentació al cinema com el film Jamming The Blues de Gjon Milli (1944).
  • L’autor és amateur
    • Directors de cinema com Jonas Mekas, Bruce Conner, Robert Breer, Stan Brakhage, Ken Jacobs, Paul Sharits, Marie Menken, Tony Conrad, Gregory Markopoulos, Robert Breer, Harry Smith, entre molts altres, revitalitzen el cinema experimental en la dècada dels 60. Cadascun en la seva àrea definida: Mekas, amb els seus diaris filmats; Brakhage, experimentant amb el suport fílmic; Conner, amb el pietaje de velles pel·lícules, noticiaris, pel·lícules pornogràfiques i qualsevol tipus de document fílmic; Breer i Smith, amb diferents tipus d’animacions. L’esperit amateur segueix en peus, però no la manera d’incorporar-lo al cinema. El cinema underground, com a tal, no va existir formalment a Europa en la dècada dels seixanta, però és possible trobar exemples similars de subversió en els accionistes vienesos (Gunter Brus, Albí Birolle, Otto Ruehl i Kurt Kren). Altres casos representatius d’experimentació al cinema: els francesos Jean Marie Straub i Danièle Huillet, els qui van desenvolupar gairebé la totalitat de la seva obra a Alemanya; Jean Cocteau i la seva trilogia sobre Orfeu; la belga Chantal Akerman i els cineastes britànics Laura Mulvey i Peter Wollen, i l’obra de la també britànica, Sally Potter. Al Japó el gran cineasta Shuji Terayama crearia l’obra fílmica més radical de tots els temps, Emperor Tomato Ketchup.
  • Els materials
    • A mitjans dels anys 60, apareix en l’àmbit de l’experimental americà un corrent de cinema analític i autorreflexivo ja no centrat en el visible sinó en la seva pròpia estructura formal, que fa de la màquina cinema subjecte i objecte d’experimentació. El cinema estructural, batejat així per P. Adams Sitney, analitza idees o conceptes concernents a aspectes particulars o problemes de l’experiència cinemàtica, creant estructures que els demostren. Els films mostren especial atenció per la materialitat, pels components mecànics estructurals del cinema, es pregunta pel suport i per les modalitats de percepció. Alguns cineastes que estudiarem: Gill Eatherley, Peter Kubelka, Hollis Frampton, Michael Snow, George Landow, Paul Sharits, Ernie Gehr, Joyce Wieland, William Raban, Malcolm Le Grice, Peter Gidal i Tony Conrad. El cinema estructural va provocar dins del cinema underground el mateix renou que aquest havia causat al cinema narratiu. Tan diferent era el camí emprès per ell que li va costar la pèrdua del cognom underground. Parlarem també del llibre “Cinema expandit” de Gene Youngblood, un text que evoca aquest «esperit de canvi» i convida a «abraçar nous ideals, exigir drets i proclamar una societat més justa”. Allò que l’autor nomena «cinema expandit» es refereix més a aquesta expansió de la tecnologia (inclosa el cinema) i, conseqüentment, a la manera en què això pot influir sobre la percepció i la consciència de l’espectador”. El cinema es torna així el mitjà que permet veure (i alhora produir) aquesta expansió de la consciència.
  • Cos, cel·luloide i cintes de vídeo
    • Els cineastes experimentals dels anys setanta van començar a qüestionar la necessitat de la tecnologia cinematogràfica per a la creació del cinema i van començar a fer obres sense pel·lícula que, no obstant això, continuaven sent part de la tradició del cinema d’avantguarda. Les obres “paracinemáticas” són identificades pels seus creadors com a pel·lícules que manquen d’un o més elements del material-mecànic del mitjà. Tals treballs van començar a aparèixer en els anys 60 arran del rebuig de l’art conceptual cap a mitjans artístics estàndards com la pintura i l’abraçada a materials efímers i transitoris. Les pel·lícules grogues de Tony Conrad (1972-1975), peces de paper rectangulars recobertes amb pintura de la casa i que es van deixar esgrogueir durant molts anys, són un altre exemple de la recerca d’aquests cineastes sobre les propietats i efectes fonamentals del cinema fora dels límits físics. També parlarem del videoart com a moviment artístic, en ple apogeu en els anys setanta. Va experimentar les diferents tendències de l’època, com Fluxus, l’art conceptual, les performances i el minimalisme.
  • Imatges utòpiques
    • Què torna política a una imatge? Què fa militant al cinema militant? El cinema entorn del maig del 68 és polític no sols perquè documenti, sigui altaveu o denúncia de situacions d’opressió o de lluita, sinó perquè la concepció, producció i circulació de les pel·lícules plantegen l’autonomia, la superació de les fronteres socials, el sorgiment de noves subjectivitats, la negació de tota forma de representació (política, sindical, intel·lectual). Hi haurà espai també per a l’anomenat “Tercer Cinema”, que va ser un moviment llatinoamericà sorgit en els cinquanta, que es va consolidar en les dues següents dècades i que es va contraposar al model hegemònic de Hollywood. Aquest moviment va reinterpretar les maneres de producció i d’exhibició del cinema per a crear un cinema polític que tingués en compte qüestions socials del moment i que trenqués de manera radical amb la passivitat de l’espectador. A Amèrica Llatina els actors socials es van trobar davant un panorama en el qual tenien dues opcions. La primera era incorporar-se al capitalisme o a l’imperialisme i la segona a la revolució socialista.
  • El cinema espanyol de la perifèria
    • En cada país han aparegut moviments d’avantguarda directament inspirats en l’efervescència creativa de la dècada prodigiosa de 1920-1930. Espanya no podia ser una excepció. El cas més notable és el d’Un gos andalús de Luis Buñuel, finançada a Espanya però rodada a França. Altres títols interessants de l’època: Madrid l’any 2000 de Manuel Noriega (1925); El sisè sentit (1926) i Al Hollywood Madrileny (1928) de Nemesio M. Sobrevisqui. Jose Val de l’Omar i el seu Tríptic Elemental (1953-61) elabora, a partir dels anys cinquanta, un discurs líric revelat per una excepcional sensibilitat formal. El coneixement de la tècnica fílmica del cineasta granadí provoca un meravellós desenvolupament sonor i visual acompanyat de múltiples referències místiques i religioses. La segona etapa del cinema experimental a Espanya es produeix cap a finals dels anys seixanta i principi dels setanta. La situació política del país i la repressió cultural de la dictadura desencadena una producció fílmica vinculada al cinema militant, tant ideològica com formalment. A l’Escola de Barcelona, Pere Portabella és un dels seus cineastes més incisius. Al costat del músic Carles Santos i el poeta Joan Brossa realitza un “making-of” avant la lettre titulat Cuadecuc-Vampyr (1970). Cineastes a contra corrent per voluntat pròpia: Antoni Padrós, Antonio Maenza, Adolfo Arrieta. Filmen en 16mm i de manera clandestina. Exhibien les seves pel·lícules en festivals de cinema i cinema-clubs. Sorgeixen festivals de cinema en súper 8, que connecten als cineastes per a unir forces i desenvolupar iniciatives conjuntes entorn de la teoria i la practica fílmica. Autors a destacar d’aquest període: Iván Zulueta, Eugenia Balcells, Eugeni Bonet, Antoni Muntadas, Francesc Torres, Francec Abad. A principis de la dècada del 2000 hi ha un ressorgir de les pràctiques experimentals amb un conjunt eclèctic de realitzadors que prenen com a influència l’obra de cineastes com José Val de l’Omar o Zulueta, deixant de costat els noms més destacats del videoart nacional. Aquesta generació de realitzadors coincideix en el temps amb una certa recuperació d’aquest “altre cinema espanyol”. Un cinema a reivindicar, no sols per les seves cerques estètiques i ideològiques sinó també pel seu valor com a patrimoni cultural.
  • Free Radicals: Cinema Punk, DIY, CGI, Cyberactivisme
    • El cinema d’avantguarda va perdre força en la dècada dels vuitanta, a causa de les transformacions tecnològiques, industrials i organitzatives, El cineasta independent va passar de ser un agitador de consciència política, autònoma i d’oposició radical a ser un “freelancer” de la indústria mediàtica. La globalització ha transformat les maneres de producció, distribució i consum. Els media digitals, no obstant això, ofereixen una plataforma ideal per a la producció independent, la distribució i l’experimentació. Vivim sota una aparent democratització dels mitjans; sota control i avaluació constant de les macro-empreses. Res escapa de la lògica capitalista. L’explosió dels algorismes va implicar noves característiques de la imatge digital, com la dependència de l’observador, la interactivitat i la virtualitat, les conductes programables, la pèrdua del indicial i noves propostes de representació; això sí, des d’un món completament virtual, que ens situa en el present i ens planteja moltes incògnites que seran estudiades en classe. (Re) Definicions del cinema, aquesta vegada des de l’entorn digital: el cinema com a narratives mixtes. Cap a un cinema sense pantalles?

Avaluació

Aquesta assignatura atorga importància a l’assistència, ja que l’alumne ha de ser capaç d’entendre tots els moments de la història de l’experimentació que li permetin arribar al final de classes amb un coneixement suficient que li permeti posicionar-se enfront de tot el que s’ha assimilat i retornar alguna cosa a canvi. Els exercicis d’identitat artística es duran a terme en les classes. L’assistència a les classes comptarà el 50% de la nota i l’altre 50%, el treball final.

Bibliografia

Andrew, Dudley. Las principales teorías cinematográficas, Barcelona, Gustavo Gili,1978.

Bordwell, David. El arte cinematográfico, Barcelona, Paidós, 1995.

Bordwell, David. Pandora’s Box (Film, Files and The Future of Movies), Madison

Wisconsin, The Irvington Way Institute Press, 2012.

Brenez, Nicole. Cinémas d’Avant-garde, Le petits Cahiers de Cahiers du Cinéma, Scérén-CNDP.

Corrigan, Timothy. The Essay Film, from Montaigne, after Marker, Oxford University Press, 2011.

Deleuze, Gilles. La imagen-movimiento, Barcelona, Ediciones Paidós, 1983.

Deleuze, Gilles. La imagen-tiempo, Barcelona, Ediciones Paidós, 1987.

Dorsky, Nathaniel. El cine de la devoción, Ed. Asociación Lumière, 2012.

Gidal, Peter (Ed.). Structural Film Anthology, London, British Film Institute, 1978.

Horak, Jan-Christopher. Lovers of Cinema. The First American film Avantgarde,

1919-1945, Madison, University of Wisconsin Press, 1995.

James, David E. Allegories of Cinema. American Film in the Sixties, Princeton,

Princeton University Press, 1989.

Krakauer, Siegfried. Direct Theory. Experimental film/video as major genre. 1965

Le Grice, Malcolm. Abstract Film and Beyond, Cambridge, The MIT Press, 1977.

Lippit, Akira. Ex-Cinema from a Theory of Experimental Film and Video, 2012.

Manovich, Lev. The Language of New Media, Cambridge, The MIT Press, 1995.

Mekas, Jonas. Diarios de Cine (El nacimiento del nuevo cine americano),

Madrid, Fundamentos, 1975.

Ramey, Kathryn. Experimental Filmmaking, Break the Machine, Kathryn Ramey, Focal Press, 2016.

Russell, Catherine. Experimenthal Ethnography. The Work of Film in the Age of

Video. Durham and London, Duke University Press, 1999.

Sitney, P. Adams (ed.) Film Culture. An Anthology, Minneapolis, University of

Minnesota Press, 1971.

Sitney, P. Adams. The Avant-garde Film. A Reader of Theory and Criticisim,

New York, Anthology Film Archives, 1987.

Suárez, Juan Antonio. Bike Boys, Drag Queens and Superstars: Avant-garde,

and gay culture, and gay identities in the 1960s Underground Cinema, Indianapolis,

Indiana University Press, 1996.

Sánchez-Biosca, Vicente. Cine y vanguardias artísticas. Conflictos, encuentros,

fronteras, Barcelona, Paidós, 2004.

Small, Edward. Direct theory. Experimental film/video as major genre, Southern Illinois University Press, 1994.

Tyler, Parker. Underground Film. A Critical History, Grove Press, New York, 1969.

Vogel, Amos. Film as a Subversive Art, C.T. Editions, 1974.

Películas seleccionadas

Derek Jarman – The Art of Mirrors (1973) James Williamson – The Big Swallow (1901) G.W. “Billy” Bitzer- Westinghouse Works – Panoramic View Street Car Motor Room (1904); G.W. “Billy” Bitzer Interior NY Subway, 14th Street to 42nd Street (1905) Etienne Jules Marey – Main Ouverte et Fermeture (1893) George Albert Smith – Grandma’s Reading Glass (1900) Fernand Léger – Ballet Mecanique (1924) Jean Painlevé – La Pulga de Agua (1929); Man Ray – L’Etoile de Mer (1928)Vikling Eggeling – Sinfonia Diagonal (1924) René Clair – Entr’acte (1924) Oskar Schlemmer – Das Triadische Ballet (1922) Mario Peixoto – Limite (1930) Teinosuke Kinugasa – A Page of Madness (1926) Charles Wheeler & Paul Strand – Manhatta (1921) Robert Florey & Slavko Vorkapic – The Life and Death of 9413, A Hollywood Extra (1928) Dziga Vertov – El Hombre de la Cámara (1929) Germaine Dulac – La Souriante Madame Beudet (1923) Jean Epstein – Finisterrae (1929) Len Lye – Rainbow Dance (1936) Oskar Fischinger – Optical Poem (1938) Gjon Milli – Jamming The Blues (1944) Maya Deren & Alexander Hammid – Meshes in the Afternoon (1943) Kenneth Anger – Puce Moment (1949) Ken Jacobs – Saturday Afternoon Blood Sacrifice (1957) Jonas Mekas – Lost, Lost, Lost (1970) Stan Vanderveek – Science Friction (1959) Robert Frank – Pull My Daisy (1959) Barbara Rubin – Christmas on Earth (1958) Andy warhol – Chelsea Girls (fragmentos ⅞) (1967), Bruce Conner – Breakaway (1967), Caroleee Scheenemann – Fuses (1969), Forough Farokhzad – The House is Black (1963) Kurt Kren- Mama und Papa (1964) Gunter Brus – Self-Mutilation (1965) Valie Export – Mann & Frau & Tiere (1970) Hollis Frampton – Zorn’s Lemma (1970) Peter Kubelka – Arnulf Rainer (1958-60) Malcolm le Grice – Berlin Horse (1970) Ernie Gehr – Serene Velocity (1970) Michael Snow – La Région Centrale (1970) Carolee Schneemann – Fuses (1967) James Whitney – Lapis (1966) James Broughton – The Gardener of Eden (1981) Bill Viola – I Don’t Know What It Is I Am Like (1986) Nam June Paik – Global Groove (1973) Zbigniew Rybczynski – Steps (1987) Guy Sherwin – Man with Mirror (1976) John Smith – The Girl Chewing Gum (1976) Fischili & Weiss – Der Lauf Der Dinge (1984) Shuji Terayama – Emperor Tomato Ketchup (1971) Guy Debord – In girum imus nocte et consumimur igni (1978) William Klein – Grands Soirs et Petits Mains (1968) Santiago Álvarez – Now! (1965) Jose Celso y Celso Luccas – 25 (1975) Luis Ospina – Agarrando Pueblo (1977) Derek Jarman – Jubilee (1978) Jose Val del Omar – Fuego en Castilla (1960) Jose Antonio Sistiaga – Impresiones en la alta atmósfera (1989) Pere Portabella – Cuadecuc Vampir (1970) Antoni Padrós – Dafnis y Cloe (1969) Ivan Zulueta – Amalgama (1975) Lluis Escartín – Mohave Cruising (2000) Hito Steyerl – How not to be seen (2013) Steve McQueen – Deadpan (1997) Harun Farocki – Ausdruck der hände (1997) Jean-Gabriel Périot – Video Diaries (2004) Mark Leckey – Fiorucci Made Me Hardcore (1999) Ken Jacobs – Canopy (2014) Duncan Campbell – It for Other (2013) Isiah Medina – 88:88 (2015).

Popupcontent

Acceptar